Aquí trobareu tot allò que ens ha inspirat, que ens entusiasma, ens mou i ens remou. Un espai en honor a Pablo Molano, membre insubstituïble de La Base que va decir marxar un 14 de febrer de 2016. Aquest serà un lloc que s’anirà convertint en un recull on anar (re)construint el poder popular, aquell que fem entre totes i que és capaç de canviar mons sencers.
La muerte no interrumpe nadaHe aquí un vómito colectivo escrito a altas horas de la noche, con los cuerpos cansados y los afectos convulsos. Esto no es lo que Pablo dijo o quería, sino lo que su muerte y su vida han provocado en nosotras. Llegir més.
Del costat de les que s’organitzen
La generació capaç de convertir un manifest antirepressiu en un himne positiu i inclusiu. La generació a la qual no hem donat prou les gràcies per no emigrar. I per arriscar sempre el cos i l’ànima. Llegir més.
Morir, lo no previsto
Me gusta pensar que lo colectivo es otra cosa diferente de eso que llaman comunión. Poner cosas en común no es comulgar. Lo colectivo fue todo lo que se organizó a lo largo de esos días: un velatorio como los que se hacen en los pueblos pequeños, un homenaje salido de lo más profundo de cada unx y una manifestación poco ordinaria. Llegir més.
El poder popular es reapropia de la mort per homenatjar Pablo Molano
Una catarsi col·lectiva. I tot i que, com va etzibar el professor de filosofia López Petit, “la mort de Pablo escup a les cares complaents de molts i moltes”, també ha aconseguit reapropiar-se’n, ajuntar, compartir i acompanyar en la intempèrie. Llegir més.
El vetlatori de Pablo Molano
Un vetlatori és sanador perquè ens recorda que formem part d’un comú, per això es tant crucial. Per això té una carrega política tan descomunal el que va passar a La Base el passat dimecres 17. El vetlatori de Pablo Molano a La Base va ser un exorcisme a la inèrcia quotidiana que ens fa perdre algo tan bàsic com acomiadar-nos completament d’un amic quan mor. Una inèrcia que no es innocent ni casual. Llegir més.
Okupat
Simplement, entrar per la porta de l’edifici abandonat que som és matrícula d’honor. Simplement entrar. Només això. Perquè entrar significa, primer de tot, ubicar-nos entre tant d’edifici de nova construcció domotitzat; segon, acceptar l’estat de deteriorament de la infraestructura i, tercer, mantenir la intenció de convertir aquest espai que som en una llar. Llegir més.