Polititzar els malestars – Debat en homenatge a Pablo Molano | Dss 17/02 – 18 h.
“Podem sortir de la immobilització i impotencia utilitzant el malestar mateix com a palanca?” Amador Fernández-Savater
Aquest dissabte, volem obrir un debat sobre com seguim resistint en un context en què la vida és el camp de batalla i la politització de les nostres quotidianitats la única defensa. Tenim clar que posar les cures al centre no significa paralitzar la lluita. Cuidar-se no vol dir deixar de banda el compromís d’obrir i sostenir altres mons possibles, imaginats i desitjables. Però sabem que resistir a aquesta realitat de societat enmalaltida no és una qüestió personal sinó col·lectiva.
S’inspirem en moviments com el feminista. Un moviment de lliberació i potència que entén que els reptes i obstacles no són individuals ni familiars, sinó polítics, relacionats amb totes. Als anys setanta, de la mà de Kate Millet, es llença la frase “allò personal és polític” com a resum perfecte d’una lluita feta des de la força vulnerable, des dels malestars de dones, lesbianes i trans.
Per la seva banda, Amaia Pérez Orozco, anys més tard, escriu des del “desassossec i la inquietud” una proposta de subversió feminista de l’economia en la que aposta per no normalitzar un nou mal viure generalitzat ni defensar un passat de benestars ficticis i desiguals. La seva proposta més bé és donar un salt i imaginar altres mons possibles.
El que busquem, per tant, és fer del sosteniment de la vida (d’aquelles complicacions quotidianes, necessitats bàsiques, ràbies i malestars que aquest sistema ens genera) una empenta col·lectiva. Una possibilitat des de la que llençar aquesta força vulnerable basada en la potència dels afectes, la complicitat, la passió i el suport mutu. Una palanca de transformació i politització que realment deixe d’enclaustrar els malestars en la superació personal o la felicitat impostada; sinó que utilitze precisament aquest malestar per lluitar i continuar imaginant (im)possibles de vida i supervivència.
Volem construir la rereguarda també des de l’acompanyament a la ràbia i el cansament. No volem la soledat sinó que apostem per la comunitat. Volem que en tornar a la trinxera hi hagi quelcom que faci que valgui la pena jugar-s’hi la pell. Volem la presència compartida, l’acompanyament mutu i la complicitat afectuosa entre els cossos (Amador&Bifo).
Us esperem a totes en aquest debat en homenatge al nostre company Pablo Molano que va morir el passat 14 de febrer de 2016. Per fer un debat realment participatiu, hem preparat, juntament amb el filòsof Santiago López Petit, un recull breu de textos que poden servir per a la reflexió prèvia; i als quals es farà referència durant l’acte. Els podeu descarregar aquí.
Al finalitzar el debat, comptarem amb música colombiana per amenitzar el vespre i ballar-nos juntes, la millor manera de transfromar els malestars!
“Hay que bailar, hermano, hay que bailar. Hay que bailar y hay que cantar a la vida, y no solo a la muerte, ni cantar a las derrotas. Hay que cantar a la vida, porque si se vive en función de la muerte, uno ya está muerto. La personas que viven sólo de los recuerdos están muertas, el recuerdo sin porvenir lo único que trae es tristeza, y la tristeza no genera lucha nunca, nunca” Jaime Bateman
