Debat obert amb la presència de Marina Garcés i Santiago López Petit.
Divendres, 3 de febrer, a les 18:30
Des de fa anys estem elaborant i explicant el discurs contra la gentrificació. Als nostres barris i viles, les festivitats i arquitectura són venudes com a bé d’autenticitat pels negocis turístics. Els seus immobles es revaloritzen, les veïnes i comerços tradicionals són expulsats per un greuge comparatiu econòmic, mentre la policia s’encarrega de la neteja ètnica de les comunitats migrants. El desplaçament de la població cap a la perifèria de la metròpoli és silenciós i dramàtic, desenllaçant en el trencament de vincles i la destrucció del teixit comunitari. Des dels moviments socials s’intenta conscienciar a la gent d’aquesta problemàtica; els discursos-denúncia són a l’ordre del dia de moltes assemblees de barri que estan en contra de que la gentrificació s’instal·li als nostres territoris. Sovint, però, caiem en discursos ciutadanistes que obliden que, en la constitució mateixa del ciutadà, s’encarna una tonalitat afectiva individualitzada, a la vegada que totalitzada en el mite de l’emprenedoria amb smartphone. Fa molt temps, la guerra per l’habitatge va ser declarada, implícitament, en una dimensió més d’una vida segmentada en mercaderies. L’acció dels Sindicats de Barri o les Oficines i Comissions d’Habitatge agrega experiències de resistència interessants davant l’encariment dels lloguers o l’explotació laboral, camps de batalla des d’on sovint ens batem en retirada. No obstant, ens cal condensar les amistats potencials i teixir aliances estratègiques si volem garantir-nos una mínima disposició al combat. En qualsevol cas, una força escrita pels afectes.
Nosaltres, pensem que cal albirar més enllà dels discursos-denúnica contra la gentrificació, contra l’explotació, l’especulació, o qualsevol altra ofensiva del capitalisme. La línia del front es troba en tots els dispositius de conducta que ens atravessen, tant als cossos com en les relacions, dins la metròpoli globalitzada. És per això que cal aprofundir en les formes-de-vida que construïm i que som; com fem de l’extranyament vers la ciutat-fàbrica quelcom positiu, com convertim el valor de canvi en valor d’ús. Entenem que hi ha una voluntat de viure colectiva que normalment es tradueix en malestar social, pero que de tant en tant s’expressa intuïtivament en formes d’organització. Els camarades kurds i zapatistes mantenen uns símbols lligats a una espiritualitat capaç de desafiar la mort en vida imposada, perque són substància absoluta com a camarades. Nosaltres, ens hauríem de d’aventurar a pensar quina sensibilitat, amb ganes de barallar-se, seria la font de la nostra potència. Una potència que habiti plenament: perquè el territori existeix en tant que hi ha un poble en insurrecció, i no a la inversa. Aquí la comunitat és el magma d’on es desprenen les armes que ens han de permetre sobre-viure, és allò que ens potencia a l’hora de defensar el barri. No es tracta de separar la retaguàrdia de la línia del front, sinó assumir que són indissociables si bosquegem la tàctica guerrillera. Aquest debat és una invitació a reconèixer-nos. No com l’ansiat nou subjecte revolucionari, sinó fent un desplaçament vers el territori revolucionari. Plantejar els vincles que ens hi agreguen com a identitat col·lectiva. El Què i el Com seran proposicions intrínseques al pensament a elaborar. Ens preguntem doncs, més enllà de la barricada política, què és allò pel que val la pena lluitar? Un territori que habitem, el barri? Quina és aquesta vida comuna que volem defensar? Quins són els nostres símbols? Què és el que ens agrega com a identitat col·lectiva? Quines línies de potència es dibuixen en els vincles entre comunitat i màquina de guerra?