Reflexions des de baix sobre l’actual moment polític I 29 d’octubre a les 19.30 h
Us deixem amb el pròleg del llibre, editat per Descontrol:
“Aquestes reflexions surten d’un espai que alguns neòfits de la via electoral han definit d’ “irrellevància política”, és a dir de la dimensió de les lluites de base, de carrer, de l’efervescència dels moviments.
És preocupant, fora del lapidarisme cofoi d’aquesta mena d’afirmacions, la idea que duen implícita, negadora d’una evidència cridanera: que sense el pòsit d’experiències antagonistes i propositives fabricades pel cos social, no es produirien fenòmens com la irrupció de noves sigles en el panorama electoral o el clima d’agitació social o les “concessions” i “obertures” de sectors del capital. I és una idea perillosa, que en els moviments populars només hi veu esterilitat, insignificància o, com a molt, una funció d’estímul per a la “política de debò”.
Una idea que dificilment pot produïr altra cosa que simples reformes d’un envellit edifici estatal. Idea errònia, que infravalora i menysté la capacitat d’amplis sectors del poble d’aquest país d’innovar i assumir reptes tot alliberant potencials enormes de transformació, i en fer això perpetua la fase d’espera, on un poble que sap organitzar-se es resigna a delegar.
Tal vegada avui la tasca dels moviments socials hauria de ser treballar per superar, en el seu interior i en el conjunt del cos social, aquesta resignació. Recuperant la confiança en la nostra força i intel·ligència. Reconeixent com a primer pas, per la nostra banda, limitacions i errors, tot identificant els nostres punts febles i contradiccions.
De raons, arguments i principis en tenim per donar i – molt apropiat en un sistema de mercat – vendre. El que ens falta és el pont, l’anell, el camí, el canal, el vehicle que ens permeti passar de la defensa teòrica dels nostres plantejaments a la seva aplicació pràctica. Que ens permeti superar les barreres que el sistema establert aixeca davant qualsevol intent de transformar-lo, atacar-lo, desestabilitzar-lo.
És una manca que s’ha agreujat darrerament ja que la qüestió del poder – que d’això es tracta – s’ha deixat simplement de plantejar. No es parla de contrapoder, no es parla de negació del poder, no es parla de superació o destrucció del poder. A les nostres manifestacions, al carrer o als (pocs) àmbits de reflexió, el mecanisme, les dinàmiques del poder, sempre hi apareixen com a rerefons, una agitació confosa de subjectes desdibuixats: ara multinacionals, ara governs, ara organitzacions transnacionals.
La seva articulació profunda però se’ns escapa i llavors optem per ignorar-ho, fent com si no existís, creant així la falsa, molt falsa sensació que canviar el món és una qüestió de voluntat i que si ens hi posem entre molts ho podrem aconseguir. No és així. En una lluita, una guerra (i estem entrescats en una guerra, amb desenes de milers de morts i ferits i destruccions irreparables cada dia arreu del planeta) no n’hi ha prou amb cavar trinxeres i denunciar les malifetes de l’enemic.
Aquesta manca de concreció en els mètodes d’anàlisi i actuació es tradueix en una notable confusió a l’hora de formular o definir pràctiques de lluita i oposició. I enmig de la confusió sorgeixen, es difonen i es consoliden mistificacions i simbolismes de tota mena: la radicalitat s’acaba associant amb la pedrada o la molotov, el reformisme col·laboracionista amb qualsevol contacte amb institucions, o bé la pedrada és vista com a essència del mal i el contacte institucional com a única “via política”. En fi, que acaba triomfant la simplificació sectària, capaç d’anul·lar a la pràctica la operativitat d’un moviment enorme que es defineix a tort i a dret com a divers i que fa d’aquesta diversitat la seva bandera.
Tal vegada hagi arribat el moment de traslladar el discurs sobre la diversitat al terreny de l’enfrontament amb el sistema, enfrontament necessari si volem canviar realment aquest món. Diversitat de lluites, multiplicitat d’objectius, pluralitat de formes per emprendre el camí que duu al trencament real de l’statu quo.”
