La vida no espera

(Text que ens han fet arribar amigues i companyes de Pablo Molano.)

Dissabte vam sortir en manifestació en una jornada de comiat al nostre amic i company Pablo Molano amb un objectiu: tornar als carrers. Ho vam fer no només recordant sinó també prenent un edifici a tall d’homenatge.

Aquest edifici forma part de la història i memòria col·lectiva de les lluites de la ciutat durant els darrers anys. S’ha ocupat cinc cops. També és un cas paradigmàtic de la violència immobiliària que patim, d’ençà que va ser construït el 1992, només ha estat habitat quan ha sigut ocupat: 3 anys d’un total de 22, convertint-se en un insult a la dignitat de totes les que patim per poder accedir a un habitatge.

L’especulació sobre aquest edifici durant més de 22 anys no és només responsabilitat d’un gran propietari sense cap mena d’escrúpols sinó que no es podria haver dut a terme sense la complicitat d’institucions públiques com l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya que no han pres cap tipus d’acció davant una vulneració tan flagrant del suposat ús social de l’habitatge.

Ens preguntem: quan temps seguirà mantenint-se aquesta situació?

Recordem que es tracta d’un edifici ben visible, conegut per totes les veïnes, a la cruïlla entre els populars barris del Raval i Poble Sec, barris amb uns dels nivells de renda més baixos de tota la ciutat i on les veïnes malvivim en pisos petits dels quals cada cop més sovint en som expulsades al no poder pagar el lloguer.

La nostra acció, a part de ser un homenatge al nostre amic Pablo, és un cop de ràbia davant aquesta situació, una invitació a crear un poder popular capaç de transformar una realitat que ens ofega quotidianament, sense esperar més, doncs la vida no espera.

El dilluns conclourem l’homenatge amb un dinar popular que rebrà el Correscales, una lluita per la dignitat no només de les treballadores i subcontractades de Telefonica sinó de totes les que patim la precarització de les nostres vides pel capitalisme.